La COVID-19 ha modificat la metodologia dels tallers que s’han impartit aquest any, com el d’escriptura, que s’han dut a terme de manera online.
Els alumnes de 3r d’ESO de l’IES Les Margues (Calldetenes) han il·lustrat els textos que la gent dels Espais Activa’t ha redactat en el taller d’escriptura en línia que s’ha dut a terme durant el segon trimestre de l’any. En un escenari marcat per la COVID-19, enguany s’ha hagut d’adaptar el format de les activitats per poder oferir-les amb la màxima seguretat possible.
Els Espais Activa’t de Calldetenes i Sant Julià de Vilatorta s’han encoratjat a cursar un taller d’escriptura utilitzant les noves tecnologies com a plataforma d’aprenentatge. El taller ha estat impartit per l’escriptora osonenca, Roser Rovira. Setmanalment, es feia l’enviament d’un audiovisual a través del grup de WhatsApp en el qual se’ls hi explicava la part teòrica i els animava a executar una pràctica que, posteriorment, havia de ser enviada per correu electrònic. Rovira corregia els textos i els retornava per la mateixa via.
Aquesta acció intergeneracional es desenvolupa dins el marc de l’assignatura de treball comunitari que es fa des dels instituts.
Davant la impossibilitat de reunir els alumnes de l’IES amb els participants del taller de l’Espai Activa’t, s’ha optat per desenvolupar una acció intergeneracional a distància, per evitar el contacte físic entre ambdos grups i seguir així les recomanacions del Procicat. D’aquesta manera, els alumnes de l’institut han rebut els textos del taller de l’Espai Activa’t i han deixat anar la seva imaginació per il·lustrar-los des de l’aula.
A continuació podreu veure una selecció dels millors dibuixos que acompanyen els textos resultants del taller que es va fer a l’Espai Activa’t de Calldetenes.
LA FIDELITAT D’UN GOS
– Text de Ramon Isern i Pilar Costa
– Il·lustracions de Laia B. i Tania V.
Nosaltres us volem explicar una història de fidelitat i amistat entre un senyor i el seu gos. L’altre dia, vàrem anar a caminar pels voltants de Calldetenes i vam passar per davant d’una casa on vam veure un gos i un gat jugant junts, com dos bons amics. Ens va cridar l’atenció que es portessin tan bé! Realment, mentre els miràvem vam pensar que d’aquí no es podia aplicar aquella dita que diu “són com gat i gos”. El gos era petit, de colors marró clar i blanc, amb posat de bon minyó i semblava bon guardià. El gat era de tonalitats grises i molt eixerit.
A fora de la casa hi havia un senyor, i ens va veure, mentre contemplàvem aquells animalets juganers. Es va acostar i ens va explicar que el gos li era molt fidel, que l’estimava molt, i que sempre estava pendent del que feia l’amo. També ens va continuar explicant que un dia ell es va trobar molt malament i van haver d’anar-lo a buscar amb una ambulància. El gos, quan va veure que se l’emportaven, també volia pujar a l’ambulància! Quan el vehicle va arrencar, el gos els va seguir fins que els va perdre de vista. L’home va estar ingressat uns quants dies a l’hospital, i el gos el trobava tant a faltar, que no menjava de l’enyorança! Va estar en vaga de fam, fins que l’amo va tornar!
Costa de definir l’amor que un gos pot sentir pel seu amo! Aquesta història nostra n’és un bon exemple.
LA MEVA MOTO
– Text de Fina Serra
– Il·lustracions de Mireia P., Laia L. i Laia B.
Avui estava nostàlgica i m’he posat a mirar fotos. N’he trobat una que em fa il·lusió explicar-vos.
Quan jo tenia 16 anys i vivia amb la meva família a La Guixa, el meu somni era tenir una moto. Però el meu pare s’hi negava rotundament! Em deia que era molt perillós i, a més a més, jo era un anoia! I no era habitual, que una noia anés en moto. Però jo treballava a Vic a una fàbrica de confeccions industrials, i m’hi posava molt d’hora al matí. Bé que necessitava algun transport per arribar-hi. perquè els meus pares, de pagès, treballaven a casa. Esgrimint aquest motiu i després d’insistir infinitat de vegades, vaig acabar convencent al meu pare.
Vaig comprar-me la moto de la foto, finalment! Amb el meu sou, cada mes l’anava pagant a terminis.
Amb aquesta moto em sentia lliure per voltar amunt i avall. Amb una colla, ens n’anàvem fins a la Miranda i fèiem les mil i una!
Recordo que vaig caure més d’un cop, amb la moto. Un dia anant a treballar corria massa i no vaig fer un revolt, vaig patinar i de seguida vaig ser a terra. Vaig haver de tornar a casa a canviar-me de roba.
Un altre disgust que em vaig emportar va ser quan, aparcada la moto a Can Casajoana, un camió va recular i me la va aixafar!
Però, malgrat tot, en guardo molts bons records. Per mi, la moto era sinònim de llibertat, en una època en què no n’hi havia gaire. Encara avui, algun dia somio que vaig en moto amunt i avall.
PAISATGE
– Text de Pilar Gaja
– Il·lustracions de Joana A. i Guillem G.
A la plana de Vic tenim un entorn natural privilegiat, del que molt sovint en som poc conscients. Avui he anat a caminar i he pujat fins a Sant Marc. M’hi he enfilat pel mig dels turons i els serrats. Pel camí he trobat farigola, barballó, argelagues i tot d’herbes que la gent gran coneixem prou bé. També he gaudit d’arbres de tots colors propis de la tardor. A mida que anava pujant, em girava i veia els paisatges encara més bonics: per un cantó veia Vic, Calldetenes, el Castell de Gurb i part dels Pirineus; per l’altre cantó Santa Eugènia de Berga, Taradell i part del Montseny. Si per una banda era bonic, per l’altra, també. He gaudit molt, amb la caminada, els colors, les olors, el paisatge! Després de contemplar-ho tot i sentir-me agraïda per aquest entorn que tenim, he anat a fer la visita a Sant Marc, per demanar-li que ens protegís de llamps, trons i tempestes, i que tinguem una bona collita.
He tornat pel cantó de Maspon, perquè hi ha més bona carretera. He arribat a casa amb la ment ben desperta i ben preparada per tenir un bon dia.
Avui en dia, de gaudir del moment present en diuen Mindfullness.
De caminar pel bosc en diuen “Bany de bosc”.
Jo d’això en dic “casa”. No podria viure sense el contacte amb la natura, perquè forma part de mi.
